EL 9 Nou analitza l’ endeutament del ajuntaments d’ Osona i el Ripollès.

En un article de dues pagines, més la portada i l' editorial, El 9 Nou del 9 d' abril, ha analitzat la situació del endeutament dels ajuntaments d’ Osona i el Ripollès. Es tracta d’ un llarg article on a part d’ exposar las dades sobre el “deute viu” dels ajuntaments, a partir de les dades publicades pel “ministerio de hacienda”, en les que ha centrat l’ estudi sobre els municipis d’ Osona i el Ripollès, i on també publica l’ opinió d’ alguns alcaldes.

Com a complement al meu escrit del passat dia 2 d’ abril, i aprofitant la publicació d’ aquest article, afegiria que si ens limitem a la comarca d’ Osona, l’ ajuntament de Calldetenes es el sisè amb el deute viu mes elevat, i si contemplem els 70 municipis de Osona i el Ripollés segons es desprèn del anàlisi del 9 Nou, seria el divuitè municipi amb el deute per habitant més alt, situant-se poc mes o menys en el mateix nivell que tenia en el ranking provincial, es a dir a la banda alta.

Considero molt significativa l’ opinió pràcticament unànime dels alcaldes entrevistats, que “relativitzen l’ endeutament i asseguren que el taló d’ Aquil·les dels ajuntaments es el finançament”, ja que segons afirmen els alcaldes, els correspon pagar per serveis que no tindrien que pagar, i no tenen garantits els recursos per fer-ho.

Afirmacions com que “un ajuntament que vol fer coses s’ ha d’ endeutar”, o que “els diners no s’ han de tenir a la caixa sinó que s’ han de fer treballar”, juntament amb la petició unànime d’ un millor finançament, son el denominador comú crec que de tots els alcaldes entrevistats, de tots els colors politics i que governen municipis amb molt diferent número d’ habitants i amb diferent nivell d’ endeutament. Coincideixo majoritàriament amb aquestes opinions, i també amb l’ afirmació de que “l’ endeutament es l’ arma mes utilitzada per l’ oposició al ‘hora de criticar la gestió del equip de govern”, que es comenta a l’ editorial. Penso que es lògic que així sigui, però que cal mantenir aquesta critica fins a uns límits, deixant de banda anuncis apocalíptics de grans desgràcies.

Esta clar que cal controlar l’ endeutament, i que cal que estigui dintre dels límits permesos per la llei. Les lleis destinades a las corporacions locals, marquen els límits del terreny de joc, tant per tancar un pressupost i presentar el números a la sindicatura de comptes, per aprovar-ne un de nou, per nominar un secretari o per marcar fins a on es pot endeutar un ajuntament, i si la llei no es correcte o no es pot complir com sembla que passa en alguns casos, el que caldria seria canviar-la.